17.10.06

Un anticomunista ucrònic, article de Rafael Pla en resposta a Hèctor Garcia

El matí del 6 d´octubre me criden per telèfon per a avisar-me que ha estat publicat en alguna edició de Levante-EMV un article titulat «Un Partit Comunista anacrònic» signat per Héctor Garcia. Vaig pensar que potser es referira al nostre suport a la manifestació del passat 9 d´octubre per la vesprada, amb el lema «Guanyem el País» però contextualitzada històricament en l´arribada de Jaume I a València en l´Edat Mitjana. Però quan vaig trobar l´article en l´edició digital vaig llegir que l´autor signava com a ex assessor del grup parlamentari d´UPV. Com UPV no va tenir mai grup parlamentari (va tenir dos diputats autonòmics dins del grup parlamentari de la coalició IU-UPV, que després van passar al grup mixt) vaig entendre que l´autor es situava fora de la història real, i era per tant un autor ucrònic.

En llegir l´article, vas comprovar que no parlava de reminiscències medievals, sinó que ens acusava de voler el socialisme i el comunisme, és a dir, una societat sense classes ni estat, cosa que per a ell era anacrònica. Per tant, es tracta d´un autor no solament ucrònic sinó redundant, per tal com per a ell tot Partit Comunista seria anacrònic per definició. Si hagués tingut una mica més d´imaginació, potser ens hagués anomenat comunistes recalcitrants, com van fer el seu dia amb el premi Nobel José Saramago. O, per a estar més a la moda, ens podia haver dit populistes, com li diuen a Hugo Chávez, capdavanter del «Socialisme del segle XXI». No sembla haver-se adonat que, tal com van les coses, les teories de Francis Fukuyama sobre la fi de la història-capitalisme forever, estan passades de moda.

A continuació realitza una sèrie de disquisicions poc argumentatives, que l´únic que demostren és el seu desconeixement de l´obra de Marx i Engels: afirma que la globalització econòmica seria «impensable per a ells», quan al Manifest Comunista de 1848 ja van escriure que «la burgesia, a l´explotar el mercat mundial, dona a la producció i al consum de tots els països un segell cosmopolita. Entre les lamentacions dels reaccionaris destrueix els ciments nacionals de la indústria...». Tampoc sembla conèixer la història del PCE, quan al darrer paràgraf es demana si «no vol pactar amb organitzacions burgeses», cosa que me reafirma en el caràcter ucrònic de l´autor, que sembla viure en un món on el PCE mai va formar part del Front Popular ni de la Junta Democràtica. Per cert, no sé si es refereix al Bloc Nacionalista Valencià, amb qui hem trobat coincidències programàtiques que res tenen a veure amb posicions burgeses. Potser, dins de la seua ucronia, el confundisca amb alguna altra organització amb la qual es va relacionar en el passat.

Ara bé, poc abans del final és on planteja alguna argumentació amb la qual pretén haver «demostrada la hipòtesi sobre l´anacronisme» del nostre partit. Aquesta argumentació es basa en dues premisses:
1. La «dilució de la classe treballadora en el gran sector dels serveis». Sembla pensar que els que treballem en serveis com l´ensenyament o la sanitat no som treballadors. Marx, el PCPV, CC OO (el meu sindicat) i els nostres amics de l´STE no pensem així.
2. La «dissolució del propi estat al si de l´economia globalitzada». No crec que els iraquians o libanesos que han hagut de patir les bombes llançades pels Estats Units i per l´Estat d´Israel estiguen molt d´acord.

Naturalment, com ex-falso sequiotur, a partir d´unes premises falses pot arribar a qualsevol cosa.

Si l´autor hagués llegit una mica més, enlloc de deixar-se arrossegar pels seus prejudicis anticomunistes, s´hagués adonat que la nostra crítica comunista a l´Estat com a màquina repressiva al servei de la classe o casta dominant s´ha reforçat per l´experiència dels règims burocràtics que van usurpar el nom del comunisme. I si hagués estudiat a Pierre Bordieux hauria entés com el capitalisme neoliberal vol prescindir de la mà materna de l´Estat, que cura i protegeix, però reforçar la seua mà paterna, que amenaça i castiga. I que nosaltres volem dissoldre a poc a poc l´Estat no en el mercat capitalista, sinó a través de la seua substitució per una creixent autoorganització social, paral·lelament a la superació del capitalisme, la desaparició dels privilegis de classe i l´assumpció del seu protagonisme col·lectiu per part del conjunt dels treballadors i treballadores com a generadors reals de la riquesa social. Perquè, com deia el filòsof italià Severino citat fa poc pel nostre amic Antonio Arnau, «els peus han de tocar terra, però no és obligatori que el cap estiga a la mateixa altura que els peus».

Font: Levante, 12/10/06